Controlar les mosques en entorns on es produeixen, processen o serveixen aliments és tant una obligació legal com moral. Les mosques poden transmetre microorganismes patògens per contacte, per regurgitació i per excreció. Conèixer la seva biologia és important per controlar-les dins d’un pla de control integrat de plagues.

El control de plagues en entorns amb aliments és un dels prerequisits necessaris per complir la normativa sobre seguretat alimentària, i un dels punts que s’exigeixen en les auditories dels programes de certificació com IFS o BRC.

Els insectes voladors són una part important del pla de control integrat de plagues en la indústria alimentària, i concretament el control de les mosques és molt rellevant per preservar la innocuïtat dels aliments.

El seu control és important perquè, a causa dels seus hàbits d’alimentació en materials insalubres i a la seva capacitat de desplaçament, les mosques afavoreixen el transport mecànic d’agents patògens, com Salmonella, E. coli i molts altres, adherits a les vellositats del seu cos i als coixinets de les seves potes. També allotgen aquests patògens a l’interior del seu aparell digestiu, i els poden transmetre per regurgitació o a través dels excrements en superfícies i aliments on es posen. 

En general, les diferents espècies de mosques (mosca domèstica, mosca de la fruita, mosca de la humitat) que poden tenir impacte en els entorns on es produeixen, elaboren o serveixen menjars segueixen un cicle anual, amb un increment de l’activitat en augmentar les temperatures a la primavera, una major activitat a l’estiu i la disminució progressiva a la tardor fins a la seva desaparició a l’hivern. 

En el seu cicle de vida, les mosques passen per una metamorfosi completa, amb les fases d’ou, larva, pupa i adult. Moltes espècies de mosques passen l’hivern en les seves etapes immadures. Per tant, no moren quan fa fred sinó que alenteixen la seva evolució fins que la temperatura ambient és adequada per permetre el desenvolupament d’ous, larves i pupes. Altres espècies poden sobreviure l’hivern en forma adulta si aconsegueixen refugiar-se a l’interior d’estructures.

En tot cas, dins el cicle vital de les mosques el lloc de posta dels ous i desenvolupament de les larves és especialment important per al control d’aquests insectes. Les mosques posen els seus ous en una font d’aliment o a prop d’ella perquè les larves quan neixin puguin ingerir i desenvolupar-se. Segons l’espècie de mosca, el lloc de posta seran restes de matèria orgànica, excrements, verdures en descomposició, embornals, llocs amb aigua estancada, etc. Eliminar els entorns o les condicions que afavoreixen l’aparició de llocs de posta d’ous i desenvolupament de larves interromp el cicle reproductiu de les mosques.

En condicions ambientals favorables, les mosques es reprodueixen ràpidament. Per exemple, la mosca domèstica (Musca domestica), que és una de les espècies més habituals en assentaments humans i es considera vector de diversos patògens alimentaris, posa els seus ous en grups de fins a 150, que eclosionen en un període d’entre 8 hores a 3 dies. Les larves i les pupes poden arribar a madurar en 3 dies depenent de les condicions ambientals i els adults viuen una mitjana de 30 dies.

Per entendre millor d’on pot provenir una infestació de mosques és important primer de tot conèixer de quina espècie es tracta i quin és el seu comportament. Saber a on posa els seus ous l’espècie o si pot volar a molta distància, per exemple, pot ajudar a valorar si la infestació prové d’un lloc concret dins de la instal·lació o si pot venir de l’exterior. Per això, és important poder diferenciar l’espècie i conèixer la seva biologia.

Per al control de les mosques en entorns alimentaris es recomana un pla que inclogui l’aplicació d’un sistema de control integrat de plagues, minimitzant en el possible l’aplicació de productes biocides.

La prevenció pot estalviar molts problemes amb les mosques. Entre les accions preventives que podem aplicar hi ha la neteja estricta, no acumular escombraries i mantenir sempre tancat el contenidor, no emmagatzemar aliments sense protecció ni deixar plats amb restes d’aliments, evitar zones amb humitats o protegir les finestres amb mosquiteres. També és important netejar els desguassos i assegurar-se que estiguin lliures d’acumulació de matèria orgànica, i utilitzar aparells insectocaptors apropiats.

Aquests últims són també útils per monitoritzar i registrar la presència de mosques en els establiments i poder estudiar-les per determinar quina espècie o espècies estan donant problemes.

A partir de les dades registrades de captures podem també fer una anàlisi i extreure conclusions sobre si la quantitat d’insectes està dins d’uns paràmetres normals, segons l’època de l’any, etc., o si hi ha un indici d’infestació.

En aquest cas, el següent pas seria buscar l’origen de la infestació, que probablement trobarem en el lloc en què l’espècie, com ja hem comentat, prefereixi posar els ous, per aplicar mesures correctores.

Font: BPCA. A través de Higieneambiental.com.

És habitual associar a les rates urbanes amb la transmissió de bacteris i virus, però és menys conegut el seu paper com a reservori i vector de paràsits helmints i el risc de zoonosi associat per als éssers humans que això comporta. Tot i que un alt percentatge dels rosegadors urbans estudiats, com  la rata negra (Rattus rattus) i la rata marró (Rattus norvegicus), són portadors d’aquests paràsits capaços de provocar malaltia en humans, de moment falta informació sobre l’impacte real en la salut pública.

El primer estudi sobre les helmintosis zoonòtiques en rates marrons urbanes a Espanya es va realitzar el 2018 a Barcelona, ​​impulsat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona dins del projecte BCNRats. Els resultats d’aquest estudi van mostrar que un 85% de 100 rates de les quals es van analitzar les vísceres estaven parasitades per deu espècies diferents d’helmints. Cinc d’aquestes deu espècies d’helmints es consideren paràsits zoonòtics i les rates actuen com a reservoris per a la infecció humana. Com a grups de risc es van identificar els professionals del control de plagues, treballadors a les clavegueres i, en menor mesura, usuaris de parcs, especialment els nens.

Un nou estudi que revisa diversos articles científics subratlla que la infecció per helmints és comú en rates urbanes salvatges i que és freqüent la coexistència de múltiples espècies d’helmints dins el mateix hoste. En l’estudi es descriuen 25 espècies d’helmints observats (principalment en R. norvegicus), la més comuna d’elles Calodium hepaticum (syn. Capillaria hepatica). La segueixen Heterakis spumosa, Nippostrongylus brasilensis, Hymenolepis diminuta (tènia de la rata), Trichosomoides crassicauda, larves de Taenia taeniaformis (syn. Strobilocercus fasciolaris, Cysticercus fasciolaris, Syphacia muris (oxiür de la rata) i Rodentolepis (syn. Hymenolepis) nana.

La diversitat d’espècies d’helmints observats en el fetge, tractes digestiu i urinari, pulmons i músculs de les rates va variar d’un a sis per rosegador, i en el 60,8% d’aquestes publicacions es registraven canvis patològics relacionats amb la presència d’helmints en R. norvegicus, és a dir, lesions macroscòpiques i/o canvis histològics en els òrgans afectats.

Se sap que les rates poden ser hostes definitius, intermedis i, de vegades, reservoris d’helmints zoonòtics, i en els estudis revisats s’esmenten 9 helmints potencialment zoonòtics: C. hepaticum, A. cantonenis, G. neoplasticum, T. taeniaeformis, R. microstoma, R. nana, H. diminuta, Brachylaima sp. i M. moniliformis trobats en rates urbanes. No obstant això, els símptomes de les helmintiasis transmeses per rates en humans solen ser lleus i no arriben a identificar-se i diagnosticar. En conseqüència la prevalença d’aquestes infeccions, així com les fonts ambientals de contaminació, segueixen sent en gran part desconegudes.

Tot i que els autors sí que destaquen la relació entre una infraestructura urbana i sanejament deficient amb un major risc de contraure infeccions transmeses per les rates. Entorns urbans empobrits on hi hagi una major abundància d’aquests rosegadors i una taxa més alta de contactes entre rates i humans facilitarien la transmissió de les helmintiasis, considerant-se els usuaris de drogues, les persones immunodeprimides i les persones sense llar els més vulnerables.

El nou estudi destaca importants limitacions pel que fa a la investigació sobre helmints en rates urbanes i per la qual cosa es necessitaria més recerca. El treball de camp amb rates urbanes és complex i té limitacions físiques i socials, al que cal afegir la dificultat específica dels estudis sobre els paràsits en les rates. Els mètodes utilitzats en helmiontologia són manuals i requereixen molt de temps, requereixen un examen post-mortem exhaustiu de l’animal i la recol·lecció individual de cada cuc, o la inspecció histològica del parènquima hepàtic a la recerca de helmints hepàtics. A més, la identificació taxonòmica dels helmints, especialment a nivell de les espècies, pot ser una tasca molt llarga i lenta, amb la dificultat afegida que hi ha una falta de consens sobre la taxonomia i els noms d’algunes espècies d’helmints, així com una falta de referències bibliogràfiques.

Per tal d’ampliar el limitat coneixement sobre els helmints en les rates urbanes, en el marc d’una investigació ètica, els autors recomanen una recol·lecció exhaustiva i l’emmagatzematge sistemàtic de material biològic i dades relacionades amb les helmintiosis en rates urbanes capturades, i la majoria de les vegades sacrificades, amb fins científics.

Així mateix, faltarien també investigacions sobre la dinàmica i els factors de risc socioambientals que influencien la interacció humà-rata-helmint, que són essencials per comprendre l’epidemiologia de les helmintiasis transmeses per rates en els ecosistemes urbans i poder implementar programes de vigilància i prevenció.

Font: Helminths of urban rats in developed countries: a systematic review to identify research gaps, Parasitology Research. A través de Higieneambiental.com.