Les rates urbanes poden ser reservoris i vectors de paràsits helmints

És habitual associar a les rates urbanes amb la transmissió de bacteris i virus, però és menys conegut el seu paper com a reservori i vector de paràsits helmints i el risc de zoonosi associat per als éssers humans que això comporta. Tot i que un alt percentatge dels rosegadors urbans estudiats, com  la rata negra (Rattus rattus) i la rata marró (Rattus norvegicus), són portadors d’aquests paràsits capaços de provocar malaltia en humans, de moment falta informació sobre l’impacte real en la salut pública.

El primer estudi sobre les helmintosis zoonòtiques en rates marrons urbanes a Espanya es va realitzar el 2018 a Barcelona, ​​impulsat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona dins del projecte BCNRats. Els resultats d’aquest estudi van mostrar que un 85% de 100 rates de les quals es van analitzar les vísceres estaven parasitades per deu espècies diferents d’helmints. Cinc d’aquestes deu espècies d’helmints es consideren paràsits zoonòtics i les rates actuen com a reservoris per a la infecció humana. Com a grups de risc es van identificar els professionals del control de plagues, treballadors a les clavegueres i, en menor mesura, usuaris de parcs, especialment els nens.

Un nou estudi que revisa diversos articles científics subratlla que la infecció per helmints és comú en rates urbanes salvatges i que és freqüent la coexistència de múltiples espècies d’helmints dins el mateix hoste. En l’estudi es descriuen 25 espècies d’helmints observats (principalment en R. norvegicus), la més comuna d’elles Calodium hepaticum (syn. Capillaria hepatica). La segueixen Heterakis spumosa, Nippostrongylus brasilensis, Hymenolepis diminuta (tènia de la rata), Trichosomoides crassicauda, larves de Taenia taeniaformis (syn. Strobilocercus fasciolaris, Cysticercus fasciolaris, Syphacia muris (oxiür de la rata) i Rodentolepis (syn. Hymenolepis) nana.

La diversitat d’espècies d’helmints observats en el fetge, tractes digestiu i urinari, pulmons i músculs de les rates va variar d’un a sis per rosegador, i en el 60,8% d’aquestes publicacions es registraven canvis patològics relacionats amb la presència d’helmints en R. norvegicus, és a dir, lesions macroscòpiques i/o canvis histològics en els òrgans afectats.

Se sap que les rates poden ser hostes definitius, intermedis i, de vegades, reservoris d’helmints zoonòtics, i en els estudis revisats s’esmenten 9 helmints potencialment zoonòtics: C. hepaticum, A. cantonenis, G. neoplasticum, T. taeniaeformis, R. microstoma, R. nana, H. diminuta, Brachylaima sp. i M. moniliformis trobats en rates urbanes. No obstant això, els símptomes de les helmintiasis transmeses per rates en humans solen ser lleus i no arriben a identificar-se i diagnosticar. En conseqüència la prevalença d’aquestes infeccions, així com les fonts ambientals de contaminació, segueixen sent en gran part desconegudes.

Tot i que els autors sí que destaquen la relació entre una infraestructura urbana i sanejament deficient amb un major risc de contraure infeccions transmeses per les rates. Entorns urbans empobrits on hi hagi una major abundància d’aquests rosegadors i una taxa més alta de contactes entre rates i humans facilitarien la transmissió de les helmintiasis, considerant-se els usuaris de drogues, les persones immunodeprimides i les persones sense llar els més vulnerables.

El nou estudi destaca importants limitacions pel que fa a la investigació sobre helmints en rates urbanes i per la qual cosa es necessitaria més recerca. El treball de camp amb rates urbanes és complex i té limitacions físiques i socials, al que cal afegir la dificultat específica dels estudis sobre els paràsits en les rates. Els mètodes utilitzats en helmiontologia són manuals i requereixen molt de temps, requereixen un examen post-mortem exhaustiu de l’animal i la recol·lecció individual de cada cuc, o la inspecció histològica del parènquima hepàtic a la recerca de helmints hepàtics. A més, la identificació taxonòmica dels helmints, especialment a nivell de les espècies, pot ser una tasca molt llarga i lenta, amb la dificultat afegida que hi ha una falta de consens sobre la taxonomia i els noms d’algunes espècies d’helmints, així com una falta de referències bibliogràfiques.

Per tal d’ampliar el limitat coneixement sobre els helmints en les rates urbanes, en el marc d’una investigació ètica, els autors recomanen una recol·lecció exhaustiva i l’emmagatzematge sistemàtic de material biològic i dades relacionades amb les helmintiosis en rates urbanes capturades, i la majoria de les vegades sacrificades, amb fins científics.

Així mateix, faltarien també investigacions sobre la dinàmica i els factors de risc socioambientals que influencien la interacció humà-rata-helmint, que són essencials per comprendre l’epidemiologia de les helmintiasis transmeses per rates en els ecosistemes urbans i poder implementar programes de vigilància i prevenció.

Font: Helminths of urban rats in developed countries: a systematic review to identify research gaps, Parasitology Research. A través de Higieneambiental.com.