629 313 058
Desinfecció de tot tipus d’instal·lacions
Des de CÈNTRIC us podem oferir el servei de desinfecció per eliminar tot tipus de virus incloent el virus de la grip i el coronavirus.
HEXAFLUMURON, líder en l’eliminació de colònies de tèrmits
HEXAFLUMURON, el biocida del sistema SENTRITECH que utilitzem a CÈNTRIC, líder en l’eliminació de colònies de tèrmits.
El sistema SENTRITECH està registrat per Espanya, França i Portugal per al seu ús en el control de tèrmits. La seva matèria activa, l’hexaflumuron, està aprovada com a substància biocida per la UE, que confirma la seva eficàcia en el control de tèrmits, actuant com a insecticida inhibidor de creixement.
Després de 30 anys que l’hexaflumuron s’utilitza en el control de tèrmits subterranis, actualment el sistema SENTRITECH és líder en l’eliminació de colònies de tèrmits als EUA, Espanya, França i en molts altres països de tots els continents.
Aquesta matèria activa patentada del sistema SENTRITECH, es va aprovar com a biocida a Europa per primera vegada el 1998, i el desembre de 2014 va ser inclosa en el Registre oficial de biocides per al seu ús en tot l’àmbit de la UE. D’aquesta manera s’especifica el seu ús contra tèrmits en esquers, i confirma la seva eficàcia contra totes les espècies de Reticulitermes (flavipes, grassei i bayulensis) presents a Europa.
CONGRÉS EXPOCIDA IBERIA 2020
Cèntric Control de plagues ha participat al Expocida Iberia 2020
Resultats obtinguts de l’enquesta de valoració pels nostres serveis
Ens complau informar-vos dels resultats obtinguts de l’enquesta realitzada per valorar els nostres serveis durant el passat any 2019.
Llegenda: 1 (Insuficient) / 2 (Poc satisfactori) / 3 (Satisfactori) / 4 (Bé) / 5 (Molt bé).
Cèntric Plagues ha obtingut el Certificat de Qualitat ISO 9001
Ens complau comunicar-vos que durant aquest any, a CENTRIC s’ha realitzat amb èxit l’auditoria per a l’obtenció del Certificat de Qualitat ISO 9001:2015 per l’empresa SGS. Els resultats de l’auditoria han sigut satisfactoris i podem anunciar-vos que hem obtingut la certificació ISO 9001 per la qualitat dels nostres serveis de control de plagues.
Aquest projecte de certificació ISO el vam iniciar l’any 2015 com a una iniciativa per a la millora en la qualitat dels nostres processos i serveis. Seguint una línia de progrés continu aquesta és una aposta més de CENTRIC per millorar la satisfacció dels nostres clients i la participació activa en la millora contínua en matèria de qualitat i medi ambient.
Leishmania infantum a les clavegueres de Barcelona
En el marc del projecte BCNRats, un dels objectius és conèixer i ponderar els perills i riscos associats a les rates (Rattus norvegicus) que habiten a les clavegueres de Barcelona, ha sorprès la molt inusual alta prevalença del paràsit protozou Leishmania infantum en les mostres estudiades. No obstant això, de moment no hi ha evidències que aquest poc conegut reservori del paràsit tingui impacte sobre la salut dels ciutadans.
BCNRats és un interessant projecte organitzat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) dedicat a l’estudi de les poblacions de rates a la ciutat de Barcelona. En ell s’ha intentat realitzar un cens aproximat de les rates que habiten en clavegueres i parcs de la ciutat, conèixer el seu nivell de resistència als tractaments amb rodenticides anticoagulants i analitzar el seu potencial zoonòtic com a vectors de bacteris, protozous i helmints.
El projecte va ser presentat el passat mes de juny per tres dels experts que hi participen, Victor Peracho, Tomás Montalvo i Sandra Franco, en una sessió científica que es pot consultar al canal de YouTube de l’ASPB.
Les conclusions obtingudes fins al moment en l’estudi no semblen ser preocupants per a la salut pública, però, aporten dades rellevants sobre l’ecosistema que regeix el subsòl de la ciutat i, especialment, sobre l’abundant prevalença de Leishmania infantum entre les rates barcelonines , un reservori d’aquest paràsit fins al moment molt poc conegut.
RESISTÈNCIA ALS ANTICOAGULANTS
L’estudi de resistència als rodenticides anticoagulants es va realitzar mitjançant l’anàlisi genètica de mostres de teixits de 559 rates capturades. Aquest anàlisi genètica va mostrar l’existència de mutacions però sense conseqüències a nivell de resistència. És a dir, que els animals estudiats són susceptibles però, de moment, no s’ha identificat resistència en ells.
Els resultats de l’estudi es van introduir en el mapa internacional de resistències als rodenticides anticoagulants de l’Rodenticide Resistance Action Comitè (RRAC), una interessant iniciativa en què participen diverses multinacionals del sector biocides, i que té per objectiu compartir informació sobre les soques resistents i la seva distribució geogràfica.
BACTERIS I RESISTÈNCIA ALS ANTIBIÒTICS
No hi va haver tanta sort amb la resistència als antibiòtics entre els patògens detectats en els rosegadors. Entre desembre de 2016 i novembre de 2017 es van estudiar 212 rates, capturades en diverses seccions del clavegueram de Barcelona, en què es va analitzar la presència de bacteris, protozous i helmints. L’estudi de la resistència als antibiòtics en bacteris va mostrar nivells majors del 40% enfront de les cefalosporines i les quinolones, tots dos d’ús comú en la salut pública.
L’estudi es va centrar en sis bacteris patògens: Campylobacter jejuni, Salmonella enterica, Leptospira interrogans, Yersinia enterocolítica, Listeria monocytogenes i Escherichia coli. Aquestes dues últimes van mostrar una prevalença molt alta (> 50%), que a més es va mantenir durant tot l’any, mentre que els altres quatre patògens van tenir una prevalença menor i puntual segons l’època de l’any. Aquest fet sembla respondre al fet que l’estudi s’ha realitzat en un entorn no natural, dins d’un context molt influït per la presència humana. Els ciutadans aportem a l’habitat de les rates al clavegueram nostra matèria orgànica, i amb ella un nivell alt de contaminació amb patògens com la Listeria.
En el cas dels helmints, la seva prevalença va ser molt alta en les rates (85%), diferenciant-10 espècies, 5 d’elles zoonòtiques. Cal destacar que en l’estudi es va detectar per primera vegada a Europa la presència de dues espècies d’helmints: Gongylonema plasticum i moniliformis moniliformis.
LEISHMANIA INFANTIUM, RATES I FLEBÒTOMS
El resultat més destacable de l’estudi és potser l’alta prevalença de Leishmania infantum a les clavegueres barcelonines. Es considera un fet molt inusual, ja que les rates són un reservori poc conegut per aquest paràsit zoonòtic, que habitualment es pot detectar en mamífers silvestres com conills o llebres, així com en els gossos. La leishmaniosi humana i canina es considera una malaltia emergent a la conca mediterrània, però pocs estudis han analitzat el possible paper d’animals sinantròpics a les ciutats com a reservori de Leishmania infantum.
En aquest sentit BCNRats aporta informació rellevant.
L’estudi de Leishmania infantum es va realitzar sobre òrgans de 98 exemplars de rata comuna capturats en parcs (14) i clavegueram (84) de Barcelona, mitjançant qPCR per a la detecció d’ADN del paràsit. De les capturades en parcs solament una va donar positiu mentre que les rates del clavegueram van mostrar una prevalença del paràsit del 33%.
Aquesta és una dada preocupant, si es té en compte que rata comuna és el mamífer més estès al món després dels humans i també l’animal més abundant en les ciutats.
Fins al moment la detecció d’exemplars de rata comuna infectats amb Leishmania infantum en els països mediterranis europeus no ha estat habitual, de manera que l’espècie està classificada com a hoste incidental, capaç d’infectar-però irrellevant per a la persistència a llarg termini de la malaltia.
No obstant això, l’estudi de l’ASPB demostra que és possible que hi hagi una gran població de rates infectades en determinats espais de les ciutats i que podrien complir les evidències necessàries, d’acord a l’Organització Mundial de la Salut, per a ser considerades com a reservori de Leishmania.
Aquestes evidències inclouen l’existència de poblacions prou abundants i amb un cicle vital llarg, que en el cas de les rates de ciutat està entre 1 i 3 anys. També és necessari el contacte intens de les rates amb els flebòtoms, vectors del paràsit, un contacte que es produeix en els embornals, ja que són un punt de reproducció per a aquests insectes i arriben a elles abundants nivells de població. Un proper pas de l’estudi BCNRats és analitzar si els flebòtoms del clavegueram barceloní tenen i en quina mesura el paràsit en les glàndules salivals.
Segons les premisses de l’OMS, també la prevalença de les infeccions de Leishmania entre els hostes ha de ser major al 20%, en l’estudi es va detectar un 33%, i el curs de les infeccions no ha de ser patogènic i ser prou llarg com per permetre la supervivència dels paràsits durant les èpoques de no transmissió. En les rates estudiades a Barcelona no es van detectar evidències de la malaltia.
Finalment, es considera que els paràsits han d’estar disponibles a la pell o sang de l’hoste en quantitats suficients per a ser absorbits per un flebòtom. En aquest cas, la disponibilitat del paràsit en les rates per als flebòtoms no es va poder demostrar en l’estudi. No obstant això, en rates infectades de forma natural a Espanya s’ha detectat L.infantum en el pèl de les mateixes, mitjançant mètodes moleculars.
70.000 RATES AMB LEISHMANIA
Segons dades de l’ASPB, només comptant les rates de claveguera i no les que viuen a la superfície, s’estima que a Barcelona hi ha 0,13 rates per persona. Si apliquem la prevalença de Leishmania trobada en les clavegueres, vol dir que podria haver-hi més de 70.000 rates subterrànies amb leishmaniosi a Barcelona. Una xifra aparentment preocupant per a la salut pública.
No obstant això, fins al moment no s’ha detectat una influència d’aquesta alta prevalença sobre la salut dels ciutadans, i el nombre de casos declarats de leishmaniosi humana a Barcelona es manté baix. El cicle del paràsit entre rates i flebòtoms sembla mantenir de moment tancat en l’ecosistema del clavegueram.
Fonts:
ASPB
Galán-Puchades M, Gómez-Samblás M, Suárez-Morán JM, Osuna A, Sanxis-Furió J, Pascual J, et al. Leishmaniasis in Norway Rats in Sewers, Barcelona, Spain. Emerg Infect Dis. 2019; 25 (6): 1222-1224. https://dx.doi.org/10.3201/eid2506.181027
Com empaquetar i transportar milers de mosquits en uns quants centímetres cúbics?
Combatre els mosquits amb mosquits és la proposta de diverses noves tècniques prometedores per reduir aquelles poblacions d’aquests insectes que tenen capacitat d’actuar com a vectors de malalties. Mosquits estèrils, mosquits infectats amb bacteris o mosquits modificats genèticament es crien en laboratoris per interferir en la capacitat reproductiva de les poblacions silvestres. Però, com transportar milers o milions de mosquits del laboratori a la natura?
Diversos mètodes emergents de control de mosquits utilitzen aquests mateixos insectes, criats en laboratori, per combatre les poblacions silvestres. Alguns d’ells introdueixen mosquits de laboratori esterilitzats en la naturalesa, on s’aparellen amb femelles però no produeixen descendència, el que disminueix les poblacions. Altres utilitzen mosquits infectats artificialment amb bacteris que interfereixen en la seva capacitat de reproducció o en la seva capacitat de transmetre patògens. N’hi ha també d’altres, que persegueixen els mateixos objectius utilitzant mosquits modificats genèticament.
Tots ells afronten el mateix repte: com emmagatzemar i transportar de manera òptima milers o fins i tot milions de mosquits nascuts en un laboratori fins al lloc on han de ser alliberats?
Un equip d’investigadors de la New Mexico State University (EUA) esperen respondre aquesta pregunta, i el seu primer estudi sobre el tema ha revelat un descobriment sorprenent sobre com d’extremadament junts poden ser “empaquetats” els mosquits vius (en el cas de l’experiment amb mascles de Aedes aegypti.)
Van iniciar els experiments en tubs de 50 mil·lilitres però ràpidament van veure que cal criar molts mosquits per omplir aquest espai, aproximadament 10.000 mascles. Així que van canviar-los per xeringues de 10 mil·lilitres i van quedar igualment sorpresos de la quantitat de mosquits que caben en una: fins a 2.500.
En un experiment per comprovar la supervivència dels mosquits en un procés d’enviament de 24 hores, van veure que el protocol òptim era “envasar-los” en una taxa d’aproximadament 240 mosquits per cm3, o en altres paraules, gairebé 1200 mosquits en una cullereta.
També van experimentar fins a trobar la temperatura d’emmagatzematge dels insectes, que propiciava taxes de supervivència més altes. La temperatura òptima va resultar ser de 14ºC.
Comprimits en un centímetre cúbic d’una xeringa, introduïda al seu torn en un recipient d’escuma de poliestirè amb un element refrigerant, els mosquits van aconseguir una taxa de supervivència d’aproximadament el 85% en un enviament realitzat durant una nit, des de Les Creus a Nou Mèxic fins a Davis, a Califòrnia. Un cop allà, van ser alliberats i examinats per comprovar si tenien danys i la seva taxa de supervivència.
El mascle d’Aedes aegypti que apareix a la foto superior és un dels molts que van sobreviure a la prova. Presenta algun dany lleu en les seves ales, però va ser capaç de volar. (Crèdit de la foto: Geoffrey M. Attardo, Universitat de Califòrnia, Davis)
A la densitat utilitzada (240 mosquits / cm3), la més gran que van provar els investigadors, molts dels mosquits van perdre escates i van sofrir lleugers danys a les ales però, a part d’això, l’ “envasat” atapeït sembla haver-los mantingut segurs. A densitats menors la mortalitat durant l’enviament va ser més gran, potser perquè les vibracions durant el transport, especialment durant el vol, van afectar als mosquits poc compactats més que als empaquetats densament.
La propera fase de l’estudi abordarà la gran pregunta de com d’aptes o “en forma” estan els mosquits mascles després de l’enviament, un tema que l’equip abordarà pròximament amb experiments de semi-camp.
Els mosquits són delicats i un mosquit adult no vola més d’uns 200 metres en la seva vida. Això significa que els mosquits alliberats per al control de les poblacions silvestres s’han de lliurar en lots a ubicacions molt precises. Els vehicles aeris no tripulats, és a dir, els drones, són un candidat probable per a aquest treball, però han d’estar equipats amb sistemes d’alliberament que assegurin que els mosquits arribin al seu destí vius i aptes per volar.
Font: Toward Implementation of Mosquito Sterile Insect Technique: The Effect of Storage Conditions on Survival of Male Aedes aegypti Mosquitoes (Diptera: Culicidae) During Transport, Journal of Insect Science. A través de Higieneambiental.com
Propostes de futur per al control del mosquit tigre
L’expansiva presència d’Aedes albopictus en la geografia espanyola i l’amenaça que implica la seva capacitat vectorial, a més de les seves molestes picades, són un repte per al control de plagues. No hi ha una vareta màgica per acabar amb el mosquit tigre, però, dins d’un enfocament integrat, són diverses les eines actuals i les propostes futures per controlar-lo. Així ho explica l’entomòleg Mikel Bengoa a la revista PCN.
Actualment, el control d’Aedes albopictus es basa principalment en el tractament dels seus focus de cria, que, de forma paradoxal, bàsicament es localitzen en artefactes produïts per nosaltres mateixos. El mosquit tigre, actiu durant el dia, viu en estreta proximitat amb l’ésser humà; s’alimenta principalment de la nostra sang i els seus focus de cria estan molt propers a les nostres vivendes, el que ens posa difícil evitar les seves picades.
Mikel Bengoa, entomòleg especialitzat en el control d’Aedes albopictus, exposa en el seu article Present i futur del control d’Aedes albopictus, publicat a PCN, una visió de com s’està gestionant aquesta plaga des d’un punt de vista tècnic actualment i algunes interessants propostes que s’estan desenvolupant per controlar a aquest vector.
Eliminar el focus de cria
Les característiques biològiques del mosquit tigre difereixen de les espècies de mosquits autòctons que ens causen molèsties, per la qual cosa Bengoa destaca que les mesures de control han d’adaptar-se a aquestes peculiaritats.
Aedes albopictus, igual que la resta dels mosquits, necessita aigua per poder completar el seu cicle larvari, però la seva particularitat és que presenta un baix requeriment tant de volum com de qualitat de l’aigua (pot completar el seu cicle en un tap d’ampolla), el que li permet adaptar-se millor als possibles cúmuls d’aigua disponibles. Una altra particularitat és que la femella posa els ous de forma individual, repartint-los en els diferents focus de cria disponibles, el que també potencia la seva capacitat reproductiva malgrat que el seu rang de vol no excedeixi els 400 metres en tota la seva vida.
Actualment, la base del control del mosquit tigre és la recerca i el tractament dels focus de cria, ja sigui eliminant-los o aplicant larvicides. La principal dificultat rau en la localització de la gran varietat de recipients que poden albergar els ous, que les femelles solen dipositar en petites acumulacions d’aigua però que també s’han trobat en aljubs i embornals de la via pública.
Per eliminar les larves, actualment s’utilitzen larvicides biològics i insecticides reguladors del creixement (IGRs). L’aplicació d’una capa superficial de silicona, que evita que les larves puguin respirar també pot ser efectiva, sempre que no hi hagi circulació a l’aigua o una gran quantitat de matèria orgànica que sobresurti per la superfície. Un altre mètode més recent és l’ús d’ones acústiques per matar les larves.
El principal avantatge dels tractaments larvicides és que són molt específics (sobretot amb els larvicides biològics), no requereixen d’un equip especialitzat (excepte amb els acústics) i els riscos toxicològics són molt baixos.
Control d’adults
Quan es tracta de controlar mosquits ja adults, actualment es fan servir productes químics adulticides, principalment piretroides, mitjançant tractaments volumètrics amb ULV o mitjançant impregnació de la vegetació. Mikel Bengoa apunta aquí la controvèrsia que comporta el control del mosquit tigre mitjançant aplicació d’adulticides a causa dels problemes de toxicitat i ecotoxicitat que pot generar, així com el desenvolupament de resistències a insecticides. Aquesta seria doncs una opció a emprar només com a últim recurs.
Un altre mètode de control a la fase adulta són les trampes de captura massiva, exercint una reducció de la població de mosquits en zones privades.
Propostes de futur
El futur sembla oferir interessants propostes de nous mètodes de control, que s’estan desenvolupant actualment i que s’adapten encara més a la biologia del mosquit tigre.
En la fase larvària:
D’una banda, s’estan desenvolupant nous fongs entomopatògens que afecten les larves i són transmesos per les femelles en el moment de dipositar els ous, tot i que la reducció de focus de cria continua sent el pilar fonamental d’actuació en tots els casos.
Un altre mètode, que està obtenint molt bons resultats en les proves preliminars, és l’autodisseminació de larvicides. Aquesta tècnica dóna feina a les pròpies femelles d’Aedes albopictus com a portadores de larvicides. Les femelles entren en contacte amb el larvicida en una estació de disseminació, el transporten adherit a les seves potes fins al següent focus de cria, i al posar-s’hi, tracten l’aigua eliminant no només a la seva descendència sinó també a les larves que ja estaven criant allà .
Aquesta tècnica basa el seu èxit en dos factors. D’una banda, com ja hem comentat, les femelles del mosquit tigre posen els seus ous de manera individual i repartida per tots els possibles focus larvaris dins del seu rang de vol. D’altra banda, el larvicida empleat, Pyriproxifen, té una concentració letal molt petita (LC99 = 0,000376 per A. Albopictus, amb 0.07mg es podria tractar una piscina olímpica) i una toxicitat molt baixa (està permès en aigua de consum humà).
Dins d’aquesta investigació es treballa encara en millorar l’adhesió dels larvicides a les femelles, així com en una altra variant que consisteix a fer una cria massiva de mosquits, separar els mascles, impregnar amb el larvicida i deixar-los anar en el medi. Atès que els mosquits mascle també s’acosten als focus de cria per trobar femelles amb les que aparellar-se, podrien fer una aplicació directa, i fins i tot, al copular amb les femelles, els podrien transferir el larvicida i aquesta, al seu torn, tractar els focus de cria que visiten, fent una aplicació indirecta.
En la fase adulta:
En la fase adulta s’estan desenvolupant noves matèries actives adulticides, nous sinergistes per als adulticides actuals, o l’aplicació d’aquests mitjançant esquers ensucrats.
D’altra banda, es treballa en un mètode d’ús de mosquits estèrils, que consisteix en criar milions de mosquits, separar els mascles, irradiar-los o fer-los estèrils per modificació genètica i alliberar-los en l’ambient, on competiran amb els mascles salvatges en la còpula amb les femelles.
Encara hi ha molts aspectes a millorar perquè aquesta tècnica sigui viable (cria massiva, separació de mascles, alliberament, etc.), però existeix, segons Bengoa, un potent lobby darrere fomentant el seu desenvolupament.
Un altre enfocament en desenvolupament és l’ús de mascles infectats amb Wolbachia, que té com a objectiu evitar que les femelles siguin capaces de transmetre malalties, el que afecta la capacitat vectorial però no redueix la població de mosquits, ni la pressió de les picades.
Finalment, també s’avalua l’ús d’ovitrampes, similars a les utilitzades en els mostrejos però amb les que, a més, es captura als adults.
Font: www.pestcontrolnews.com. A través de Higieneambiental.com.
El mosquit tigre Aedes albopictus i Aedes aegypti es desenvolupen més ràpid i millor en recipients petits
El mosquit tigre (Aedes albopictus) i el seu parent proper (Aedes aegypti) són dues espècies rellevants per a la salut pública, per la seva capacitat d’actuar com a vectors de malalties. Tots dos estan perfectament adaptats a conviure amb l’ésser humà en entorns urbanitzats, realitzant la posta dels seus ous en recipients amb aigua estancada. La mida d’aquests recipients té impacte en la capacitat de reproducció i en la competència larval de les dues espècies.
Tot i que la presència actual a Europa del principal vector del dengue, el Chikungunya, el Zika i la febre groga, el mosquit Aedes aegypti, és pràcticament nul·la, és possible que en un futur no massa llunyà aquest insecte torni a establir-se en territori europeu, on si que ja és present un altre vector potencial, l’Aedes albopictus o mosquit tigre.
A les zones geogràfiques en les quals les dues espècies coincideixen, competeixen pels recursos en els recipients amb aigua estancada en els que posen els seus ous i es desenvolupen les seves larves.
Generalment, es tracta de petits o mitjans recipients artificials presents en entorns urbanitzats, com testos, bidons, regadores o cubells, que contenen aigua estancada. Pel que es considera que un factor fonamental per a controlar aquestes dues espècies de mosquits és eliminar aquests llocs de cria, evitant deixar aquest tipus de contenidors amb aigua en terrasses o patis.
Quan coincideixen en un mateix recipient, les larves de A. albopictus sovint superen a les de A. aegypti, però, la variació en els paràmetres biòtics i abiòtics de l’entorn pot modificar el resultat d’aquesta competència.
Per exemple, un estudi publicat a la revista Journal of Medical Entomology per la Entomological Society of America, mostra que la mida del recipient on crien els mosquits té impacte sobre la competència interespecífica entre Aedes aegypti i Aedes albopictus.
En l’estudi es va provar si la mida del recipient de cria pot alterar la magnitud i direcció de la competència intra i interespecífica. Per a això es van criar 3 combinacions larvals d’A. aegypti i A. albopictus (100: 0, 50:50 i 0: 100) en contenidors de tres mides diferents (petit, mitjà i gran).
Per a ambdues espècies de mosquits, els individus criats en recipients de mida petita i mitjana van tenir un temps de desenvolupament fins a l’edat adulta més curt, una major supervivència i una mida corporal adulta més gran, en comparació amb els individus criats en recipients grans.
Per A. aegypti, però no per A. albopictus, la supervivència fins a l’edat adulta va estar significativament influenciada per una interacció bidireccional entre la mida del recipient i la competència larvària.
L’efecte negatiu de la competència interespecífica va ser més gran en els contenidors petits i mitjans, mentre que l’efecte negatiu de la competència intraespecífica va ser més gran en els contenidors grans.
Els resultats de l’estudi mostren que la mida del recipient de cria pot afectar el resultat de la competència intra i interespecífica entre A. aegypti i A. albopictus i pot ajudar a explicar els patrons observats d’exclusió competitiva i coexistència, documentats al camp per aquestes dues espècies de mosquits.
Font: Container Size Alters the Outcome of Interspecific Competition Between Aedes aegypti (Diptera: Culicidae) and Aedes albopictus, Journal of Medical Entomology. A través de Higieneambiental.com.
Quines espècies de tèrmits Podem Trobar a Espanya?
Només un petit percentatge de les espècies de tèrmits coneguts es consideren plagues, però aquestes posseeixen un terrible potencial destructiu, capaç de provocar danys en edificis, estructures, elements del patrimoni històric-artístic, així com en cultius i arbres ornamentals. Alguns d’aquests temibles insectes també es distribueixen per terres espanyoles, entre els quals destaquen Kalotermes flavicollis, Reticulitermes grassei, Reticulitermes banyulensis i Cryptotermes brevis.
L’hàbitat natural dels tèrmits són els boscos, però, algunes espècies viuen en mitjans urbans on s’alimenten d’estructures de fusta o d’altres productes d’origen vegetal (cartró o paper) provocant danys irreparables, per exemple, per col·lapse d’edificis, danys al patrimoni dels ciutadans o destrucció de peces del patrimoni Històric-Artístic.
La major diversitat d’aquests insectes es dóna a les zones tropicals, encara que també les podem trobar a casa nostra. Un article escrit per investigadors de la Universitat de Còrdova i publicat en l’últim butlletí de la Societat Espanyola d’Entomologia Aplicada (SEEA) ens explica les espècies de tèrmits que viuen a Espanya, els danys que provoquen i els mètodes per al seu tractament i control.
Tèrmits a Espanya
Segons els autors de l’estudi, a l’Espanya peninsular, incloent les illes Balears, es coneixen només tres espècies de tèrmits que siguin autòctones: Kalotermes flavicollis, Reticulitermes grassei i R. banyulensis, mentre que a les illes Canàries s’han citat tres espècies més, Kalotermes dispar, Bifiditermes rogierae i Eutermes canariensis.
D’altra banda, tant a l’Espanya peninsular com a l’arxipèlag canari, s’han citat espècies al·lòctones introduïdes, sent la més destacable Cryptotermes brevis, la qual constitueix una plaga molt perjudicial.
De totes les espècies citades, es considera que K. flavicollis, C. brevis i les dues de Reticulitermes són les principals causants de plagues en ambients urbans o agrícoles al nostre país.
Kalotermes flavicollis
És una espècie que només admet una parella reproductora a la seva colònia, que és de mida reduïda i se situa a l’interior de troncs de fusta. Kalotermes flavicollis és una espècie problemàtica a Espanya perquè causa danys en cultius llenyosos (arbres fruiters i vinyes), també en arbres urbans com els plàtans d’ombra i és també causa de destrucció d’estructures de fusta en immobles urbans.
En diverses ciutats s’ha citat la presència de K. flavicollis en l’arbrat urbà, com Sevilla, Còrdova o Madrid i pot provocar el trencament de branques, que poden causar danys a transeünts. També s’ha registrat la seva presència en habitatges, causant danys en estructures com marcs de portes o finestres i també en sòls de fusta.
En ser colònies circumscrites a la fusta i de mida relativament reduïda, el tractament químic o mitjançant microones és efectiu per a la seva eliminació.
Figura 3. Soldats dels tres gèneres de tèrmits presents a la Península Ibèrica: A- Kallotermes flavicollis; B- Cryptotermes brevis; C- Reticulitermes grassei. Pot observar-se el gran desenvolupament de cap i mandíbules en A i C, mentre que en B s’aprecia un cap deforme amb mandíbules reduïdes.
Cryptotermes brevis
És una espècie originària de Sud-amèrica i disseminada per tot el món mitjançant el transport de mercaderies. Les seves colònies són una mica més reduïdes que les de K. flavicollis, comptant generalment amb uns centenars d’individus.
En procedir d’una zona àrida, de balanç hídric molt negatiu (costa entre Xile i Perú), suporten bé la manca d’humitat i poden viure en els mobles dels habitatges. La seva localització és difícil, ja que quan es detecten, les seves colònies poden haver generat ja alguns eixamenaments (sortides massives a l’exterior del termiter de sexuats alats, amb la funció de fundar noves colònies) i colonitzat altres mobles de l’habitatge. La seva presència es reconeix per un petit munt d’excrements sota del moble afectat (semblant al munt de serradures del corc).
Figura 5. Diferències entre les serradures d’un corc (Coleoptera: Anobiidae) a l’esquerra i excrements de Cryptotermes brevis (dreta). En ambdós casos apareixen a sota dels forats per on els expulsen.
L’espècie està ben establerta a Barcelona, Girona i Canàries. A Sant Sebastià s’ha confirmat la seva presència però no es pot assegurar que s’hagi establert.
El tractament depèn d’on es localitzi la colònia: si és un moble, es pot incloure en una cambra o bossa per fer un tractament d’atmosfera anòxica; però si és una estructura de l’immoble, s’ha de fer tractament químic o xoc amb microones.
Reticulitermes banyulensis i R. grassei
Aquestes dues espècies ibèriques ocupen àrees geogràfiques disjuntes (Figura 6), encara que en algunes zones adjacents s’hi poden trobar totes dues.
Pertanyen al grup denominat tèrmits subterranis, ja que tenen termiters difusos, amb nuclis de població dispersos i interconnectats per galeries subterrànies, que poden abastar amplis territoris.
Constitueixen un greu problema quan afecten les ciutats, ja que si no es controlen a temps poden ocupar grans extensions dels nuclis urbans, des del nivell del sòl fins a diverses plantes d’alçada.
Durant molts anys el tractament per al seu control es basava en crear barreres químiques amb substàncies tòxiques, a vegades de gran persistència. A vegades, aquests tractaments mal realitzats provocaven la disseminació de la colònia, estenent el problema.
Actualment, el mètode més emprat per al seu control és el d’esquers amb substàncies de baixa toxicitat i efecte retardat, que actuen quan els tèrmits efectuen la muda. Una altra característica rellevant d’aquest tipus de productes és que permet la seva distribució per la colònia a través dels intercanvis de menjar a la colònia (trofal·laxis), el que accelera el procés d’eliminació.
Figura 6. Distribució coneguda de les espècies de Reticulitermes a la península Ibèrica. Modificat de Lefevre et al. (2016). Les poblacions de tèrmits estudiats a cada zona es distingeixen per diferents patrons genètics. S’interpreta que R. banyulensis i R. grassei es van originar al sud de la península o al nord d’Àfrica i després de les glaciacions del Quaternari es van expandir cap al nord.
Norma UNE 56.418: 2016
Donat el greu problema que representen els tèrmits en alguns municipis espanyols, i amb l’objectiu de sistematitzar les intervencions de control de plagues de tèrmits subterranis en nuclis urbans, el comitè tècnic d’AENOR AEN / CTN 56 “Fusta i suro” va publicar el 2016 la primera versió de la norma UNE 56.418 Protocol d’actuació en nuclis urbans afectats per atacs de tèrmits subterranis.
Es tracta d’un protocol d’actuació recomanat per a les administracions públiques, organitzacions i empreses de control de plagues, en el cas que un conjunt d’edificacions (nuclis històrics, cascs urbans, barris, urbanitzacions, etc.) es vegi afectat per un atac de tèrmits subterranis.
En la norma s’estableix un pla d’actuació, que inclou una fase d’activació (quan se suposa que pot haver-hi una plaga de tèrmits), una fase de diagnòstic (per confirmar si són o no tèrmits), una fase de tractament (per a la eradicació dels tèrmits) i finalment una fase de manteniment i vigilància.
D’altra banda, donat el desconeixement general sobre els municipis afectats a Espanya i perquè serveixi d’informació tant per administracions com per a ciutadans, s’està elaborant un mapa de tèrmits d’Espanya, encara en fase de desenvolupament.
Font: M. Gaju-Ricart 1, J. Carbonero-Pacheco i R. Molero-Baltanás: Els tèrmits a Espanya, Butlletí SEEA núm.3, 2018. A través de Higieneambiental.com.
