Propostes de futur per al control del mosquit tigre

L’expansiva presència d’Aedes albopictus en la geografia espanyola i l’amenaça que implica la seva capacitat vectorial, a més de les seves molestes picades, són un repte per al control de plagues. No hi ha una vareta màgica per acabar amb el mosquit tigre, però, dins d’un enfocament integrat, són diverses les eines actuals i les propostes futures per controlar-lo. Així ho explica l’entomòleg Mikel Bengoa a la revista PCN.

mosquittigre_centric

Actualment, el control d’Aedes albopictus es basa principalment en el tractament dels seus focus de cria, que, de forma paradoxal, bàsicament es localitzen en artefactes produïts per nosaltres mateixos. El mosquit tigre, actiu durant el dia, viu en estreta proximitat amb l’ésser humà; s’alimenta principalment de la nostra sang i els seus focus de cria estan molt propers a les nostres vivendes, el que ens posa difícil evitar les seves picades.

Mikel Bengoa, entomòleg especialitzat en el control d’Aedes albopictus, exposa en el seu article Present i futur del control d’Aedes albopictus, publicat a PCN, una visió de com s’està gestionant aquesta plaga des d’un punt de vista tècnic actualment i algunes interessants propostes que s’estan desenvolupant per controlar a aquest vector.

Eliminar el focus de cria

Les característiques biològiques del mosquit tigre difereixen de les espècies de mosquits autòctons que ens causen molèsties, per la qual cosa Bengoa destaca que les mesures de control han d’adaptar-se a aquestes peculiaritats.

Aedes albopictus, igual que la resta dels mosquits, necessita aigua per poder completar el seu cicle larvari, però la seva particularitat és que presenta un baix requeriment tant de volum com de qualitat de l’aigua (pot completar el seu cicle en un tap d’ampolla), el que li permet adaptar-se millor als possibles cúmuls d’aigua disponibles. Una altra particularitat és que la femella posa els ous de forma individual, repartint-los en els diferents focus de cria disponibles, el que també potencia la seva capacitat reproductiva malgrat que el seu rang de vol no excedeixi els 400 metres en tota la seva vida.

Actualment, la base del control del mosquit tigre és la recerca i el tractament dels focus de cria, ja sigui eliminant-los o aplicant larvicides. La principal dificultat rau en la localització de la gran varietat de recipients que poden albergar els ous, que les femelles solen dipositar en petites acumulacions d’aigua però que també s’han trobat en aljubs i embornals de la via pública.

Per eliminar les larves, actualment s’utilitzen larvicides biològics i insecticides reguladors del creixement (IGRs). L’aplicació d’una capa superficial de silicona, que evita que les larves puguin respirar també pot ser efectiva, sempre que no hi hagi circulació a l’aigua o una gran quantitat de matèria orgànica que sobresurti per la superfície. Un altre mètode més recent és l’ús d’ones acústiques per matar les larves.

El principal avantatge dels tractaments larvicides és que són molt específics (sobretot amb els larvicides biològics), no requereixen d’un equip especialitzat (excepte amb els acústics) i els riscos toxicològics són molt baixos.

Control d’adults

Quan es tracta de controlar mosquits ja adults, actualment es fan servir productes químics adulticides, principalment piretroides, mitjançant tractaments volumètrics amb ULV o mitjançant impregnació de la vegetació. Mikel Bengoa apunta aquí la controvèrsia que comporta el control del mosquit tigre mitjançant aplicació d’adulticides a causa dels problemes de toxicitat i ecotoxicitat que pot generar, així com el desenvolupament de resistències a insecticides. Aquesta seria doncs una opció a emprar només com a últim recurs.

Un altre mètode de control a la fase adulta són les trampes de captura massiva, exercint una reducció de la població de mosquits en zones privades.

Propostes de futur

El futur sembla oferir interessants propostes de nous mètodes de control, que s’estan desenvolupant actualment i que s’adapten encara més a la biologia del mosquit tigre.

En la fase larvària:

D’una banda, s’estan desenvolupant nous fongs entomopatògens que afecten les larves i són transmesos per les femelles en el moment de dipositar els ous, tot i que la reducció de focus de cria continua sent el pilar fonamental d’actuació en tots els casos.

Un altre mètode, que està obtenint molt bons resultats en les proves preliminars, és l’autodisseminació de larvicides. Aquesta tècnica dóna feina a les pròpies femelles d’Aedes albopictus com a portadores de larvicides. Les femelles entren en contacte amb el larvicida en una estació de disseminació, el transporten adherit a les seves potes fins al següent focus de cria, i al posar-s’hi, tracten l’aigua eliminant no només a la seva descendència sinó també a les larves que ja estaven criant allà .

Aquesta tècnica basa el seu èxit en dos factors. D’una banda, com ja hem comentat, les femelles del mosquit tigre posen els seus ous de manera individual i repartida per tots els possibles focus larvaris dins del seu rang de vol. D’altra banda, el larvicida empleat, Pyriproxifen, té una concentració letal molt petita (LC99 = 0,000376 per A. Albopictus, amb 0.07mg es podria tractar una piscina olímpica) i una toxicitat molt baixa (està permès en aigua de consum humà).

Dins d’aquesta investigació es treballa encara en millorar l’adhesió dels larvicides a les femelles, així com en una altra variant que consisteix a fer una cria massiva de mosquits, separar els mascles, impregnar amb el larvicida i deixar-los anar en el medi. Atès que els mosquits mascle també s’acosten als focus de cria per trobar femelles amb les que aparellar-se, podrien fer una aplicació directa, i fins i tot, al copular amb les femelles, els podrien transferir el larvicida i aquesta, al seu torn, tractar els focus de cria que visiten, fent una aplicació indirecta.

En la fase adulta:

En la fase adulta s’estan desenvolupant noves matèries actives adulticides, nous sinergistes per als adulticides actuals, o l’aplicació d’aquests mitjançant esquers ensucrats.

D’altra banda, es treballa en un mètode d’ús de mosquits estèrils, que consisteix en criar milions de mosquits, separar els mascles, irradiar-los o fer-los estèrils per modificació genètica i alliberar-los en l’ambient, on competiran amb els mascles salvatges en la còpula amb les femelles.

Encara hi ha molts aspectes a millorar perquè aquesta tècnica sigui viable (cria massiva, separació de mascles, alliberament, etc.), però existeix, segons Bengoa, un potent lobby darrere fomentant el seu desenvolupament.

Un altre enfocament en desenvolupament és l’ús de mascles infectats amb Wolbachia, que té com a objectiu evitar que les femelles siguin capaces de transmetre malalties, el que afecta la capacitat vectorial però no redueix la població de mosquits, ni la pressió de les picades.

Finalment, també s’avalua l’ús d’ovitrampes, similars a les utilitzades en els mostrejos però amb les que, a més, es captura als adults.

Font: www.pestcontrolnews.com. A través de Higieneambiental.com.